La meua preciosa mort

Cau la nit com una manta
de blancor atravessada
pels anys.
Anys de difamació
de claror esdevenida
impura.
És la nit de consistència
tel.lúrica que m’ofega
els ulls.
Assabentats de la pèrdua
inexorable del dia,
no fuig.
Al principi els parpells
semblàven ocells batint
ales.
Eren com aus desnutrides,
ocells primerencs que obren
goles.
I s’obríren els ulls més
i més, que els obria per
més llum!
Finalment l’obscuretat
fou assimilada. L’ull
tancat.
Assabentats de l’ombra innoble.
Assabentats.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.