Duc la teua albor

Duc la teua albor, et duc amb l’ànsia
dintre el túnel del ossos que em
conformen.
Em bastaria una arrapada
tendra…
No tens la pell, encara. Ets sombrio
com la terra que habita sota els pins.
Ets el presentiment, la penitència.
ALbire en la recerca el teu perfil
i tinc l’oïda oberta
a la clamor
de crits encesa…

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.