No retrobaré el tall

No retrobaré el tall,
la prístina corol.la
afullejada, exclosa.
Puc veure encara els pètals
d’aquesta flor, brillants,
en una errada forma.
Flor daurada, l’exili
ons romans despullada
de bellesa no el vols!
I seras retornada
als colors que en son ram
de talls amb llum de sol.

Oh instint que apressa lànima

Oh instint que apressa l’ànima
-l’apressa i la revolta-
Vola l’ànima apressonada
entre llavis greus, fulgorosos
de l’instint que mai besara.
I jo tremole, aniquilada
per de sobte tres pulsions
que assolen mà, cap i prestància.
Que alleugeren la flonja vida
que, lleugera, ningún no en vol.

Duc la teua albor

Duc la teua albor, et duc amb l’ànsia
dintre el túnel del ossos que em
conformen.
Em bastaria una arrapada
tendra…
No tens la pell, encara. Ets sombrio
com la terra que habita sota els pins.
Ets el presentiment, la penitència.
ALbire en la recerca el teu perfil
i tinc l’oïda oberta
a la clamor
de crits encesa…

Inasible

Jo cause dolor als que m’estimen. Jo
soc la ferida delimitada.
Llunyana, tan llunyana. Ferida
oberta.
Arrastrava el cos, desalat, ingràvid
de ferro per l’asfalt.
Assaborits, oh assaborits: el cor,
les mans, assaborides les mans,
els muscles, la pell,
la sal.liba que destilen llengües.
Assaborit el nas, la parpella,
assaborida la pell de la orella,
el cervell, la resignació
per trobar-te engolit dins de mi.

La meua preciosa mort

Cau la nit com una manta
de blancor atravessada
pels anys.
Anys de difamació
de claror esdevenida
impura.
És la nit de consistència
tel.lúrica que m’ofega
els ulls.
Assabentats de la pèrdua
inexorable del dia,
no fuig.
Al principi els parpells
semblàven ocells batint
ales.
Eren com aus desnutrides,
ocells primerencs que obren
goles.
I s’obríren els ulls més
i més, que els obria per
més llum!
Finalment l’obscuretat
fou assimilada. L’ull
tancat.
Assabentats de l’ombra innoble.
Assabentats.